Comunicació audiovisual

Descripció i reflexió

Per fer una entrada una mica diferent, us faré un petit resum del que diu Guillermo Orozco, cap del Departament d'Estudis de Comunicació Social a la Universitat de Guadalajara (Mèxic), a l'entrevista que se li va realitzar sobre l'alfabetització audiovisual:

"Si tots som audiència pel sol fet de ser-ho es pot suposar que ja hem adquirit les competències comunicatives necessàries? 

No es neix sapiguent ser audiència. Ser audiència és un aprenentatge de la vida. És cert que la imatge té codi molt universal. Però hi ha imatges que tenen detalls molt subtils que a primera vista no apreciem i que van directament al subconscient -com seria el cas dels plànols picats o contrapicats-. La realitat mai es transmet exacta, sinó que veiem només el què el càmera vol que veiem. Així doncs, cada medi té un codi que s'hauria d'aprendre.

Com s’hauria d’entendre l’educació en mitjans dins l’estructura escolar actual ? Quins aspectes caldria considerar? Quin paper li hauria de correspondre a l’escola, a la família, i als mitjans de comunicació? 

Tot depèn del lloc, del moment i de l'educador. Els principals són la família, l'escola i els mitjans de comunicació. La relació dels fills amb les pantalles depèn de la família i l'escola. En famílies amb poca relació entre pares i fills, es dóna que els fills veuen més la televisió per escapisme. Però l'escola i la família s'han de coordinar per educar de manera coherent. I, per la seva part, els mitjans de comunicació haurien de ser conscients de la seva responsabilitat educativa. Encara que ells no vulguin educar, ho fan de manera més o menys directa i han de responsabilitzar-se.

Creu que l’educació en mitjans pot contribuir en els processos d’innovació educativa? 

A les escoles s'hauria de tenir present la perspectiva pedagògica que donen les televisions i els ordinadors a l'aula. Sempre s'ha tractat la imatge com un complement i no com a quelcom important. No és el mateix aprendre a través d'un text que d'una imatge, ja que són llenguatges diferents. És per això, que a les aules, no s'acostuma a aprofitar les noves tecnologies tant com es podria.

Com es pot integrar l’educació en mitjans en un estructura escolar tant tradicional? Que caldria canviar per fer-ho possible? 

 

S'haurien de desenvolupar unes competències mínimes a l'escola; sobretot l'alfabetització digitals i audiovisuals. És tot un nou camp on conflueixen moltes professions diferents. Les noves generacions s'adapten millor i tenen una ment més oberta a nous canals, però això no vol dir que no hagin de fer un procés educatiu."

Com diu el Dr. Orozco, les imatges moltes vegades transmeten molt més que el que veiem a primera vista. Per això hem de saber ser crítics, analitzar la imatge i veure quina intenció hi ha al darrere. Ja que una imatge és una selecció molt complexa de la realitat i s'han de tenir en compte l'enquadrament, la profunditat de camp, la perspectiva, el color, la llum... A més, aquestes facultats les hem de saber transmetre als nostres alumnes. Per altra part, hem de tenir en compte el poder que pot arribar atenir una imatge i la utilitat que ens pot donar a l'hora d'educar. A la cultura popular sempre hem trobat aquella frase de "Una imatge val més que mil paraules", però a l'hora de posar-la en pràctica a l'educació, sembla que no li donem tanta importància.

Ampliació

El món de la publicitat en sap molt del gran potencial de la imatge i els mitjans audiovisuals. És per això que alguns anuncis, a vegades, es poden arribar a considerar autèntiques obres d'art en el camp de la persuasió. Tot i això, també hi ha anuncis que aconsegueixen estar en boca de tots, precisament, per no ser tan bons. Aquí us deixem un parell d'exemples que han aconseguit estar en boca de tots en el seu moment, però per dos raons totalment oposades:

L'anunci tant estiuenc es va fer famós perquè era molt innovador, els paisatges i els colors eren mediterranis, la música molt fresca i l'argument romàntic però sense arribar a ser idíl·lic. En canvi, l'anunci de la Loteria, segurament volia transmetre el famós esperit nadalenc; però és massa embafador i surrealista i la cançó i la manera com han captat als intèrprets el fan encara més ridícul pels espectadors. Irònicament, els dos anuncis arriben al mateix objectiu (que tothom en parli) per dues vies totalment oposades: Maquiavel ho trobaria molt lícit...

Per últim, també us volem mostrar una presentació de Prezi que vem fer per a recolzar una presentació sobre el missatge dels diferents estils de la música en català. Tot i que en un principi pot semblar només un suport, va convertir-se en la base de la presentació, ja que, gràcies als mitjans audiovisuals, vem poder explicar amb molta més claredat l'estètica i la música dels diferents estils.

Adéu al guix i l'esborrador

De les PD a les PDI :De poder veure a poder interactuar

Descripció

Tant les Pissarres Digitals com les Pissarres Digitals Interactives consisteixen en un ordenador connectat a un projector que mostra en una superfície allò que es pot veure des de la pantalla de l'ordinador. La diferència entre ambdues és simplement, que, en la PDI, la superfície de projecció és sensible i es pot controlar l'ordinador només estimulant la superfície -a vegades, es necessita un bolígraf especial i, a vegades, funciona amb el dit-, gràcies a la tecnologia d'inducció electro-magnètica, els infrarrojos, la resistiva o l'òptica. En cas que aquesta es pugui traslladar amb facilitat i es pugui utilitzar des de qualsevol lloc, parlem d'una PDIP (Pissarra Digital Interactiva Portàtil). (Més informació a Wikipedia)

Reflexió

És un fet que les PDI ja fa un temps que s'han começar a introduïr al sistema educatiu de l'Estat Espanyol. Aquestes permeten que alumnes i mestres interactuiïn d'una nova manera. La PDI és molt més que una pissarra tradicional en digital; no només s'hi pot escriure, sinó que podem explorar tot el món virtual que trobem en un ordinador i a la xarxa, fent que tota l'aula entri en aquest o aquest entri a l'aula. A més, permeten que les escoles s'actualitzin i siguin més properes a la realitat virtual del present. Gràcies a les PDI, l'alumne pot tornar a ser un agent actiu que faci ús de la pissarra i aquesta torna a ser una eina i no només un suport, com en les PD. Les PDI, també permeten una més fàcil comprensió de molts conceptes, sobretot abstractes, gràcies a l'ampli vànol de recursos digitals que ens ofereixen. Per altre part, sempre es pot tornar a una classe anterior i visualitzar com es va explicar o estudiar a partir de la PDI.

Tot i els múltiples beneficis que ens aporten, no hem de deixar que les PDI es converteixin en el centre protagonista de l'aula o que totes les classes en depenguin, ja que en són una eina més. Moltes vegades, s'utilitza l'argument que les PDI reclamen millor l'atenció dels alumnes que les pissarres tradicionals. Però si ho pensem bé, aquest fet es produeix quan els nens estan acostumats a la rutina de les segones i de sobte es troben un nou element innovador o al que no estan acostumats; però quan, en un futur, les PDI passin a formar part de la mateixa rutina, reclamaran igual l'atenció. A més, les pissarres tradicionals també tenen ventatges que no trobem a les eines digitals; com, per exemple, el tacte i la relació amb quelcom tangible i natural, la fomentació de la imaginació, la pràctica d'ortografia i cal·ligrafia, etc. I per això, no hem de deixar que les PDI substitueixin les pissarres tradicionals, sinó que siguin una eina més coexistents.

Ampliació

El 15 de novembre de 2013, el ponent Miquel Amor i els mestres Jordi Bigas i Marta Palet de l'escola Mare de Déu de la Mercè de Sant Feliu de Llobregat van realitzar una conferència sobre les PDI a la Facultat d'Educació de Blanquerna. Us deixo aquí els apunts que va prendre M.D. (autora del blog Aprendre a Aprendre) a la conferència:

"Les PDI fa poc que ha entrat a les aules encara que l’escola sempre ha tingut tecnologia (els llibres, els quaderns, els bolígrafs,... )aquesta tecnologia però no ha desaparegut mai encara que s’ha actualitzat.  Des de fa uns anys els ordinadors van aparèixer el nostre món i les escoles els han anat incorporant a poc a poc a les aules. La tecnologia vol solucionar o fer alguna millora a on s’incorpora. Pel que fa a l’aula es treballa el tractament de la informació per elaborar un producte i per això podríem fer servir la PDI. La tecnologia moltes vegades s’anomena amb tecnologies antigues i això fa que no s’entenguin. Moltes vegades el nen es confon i no sap ben bé que ha de fer.  Amb la PDI passa el mateix. Ha agafat el nom d’una antiga tecnologia que sempre ha estat present, una pissarra.  La PDI ja no és una pedra on escrivim amb un guix, és molt més que això.  La PDI ens permet obrir i visita el món i que aquest entri a la nostre aula.La interacció de les PDI no sempre és bona, ja que com diu el nom és interactiva però la interacció no sempre afavoreix en l’aprenentatge ja que no tots interactuen. Moltes vegades només interactua el professor.La Marta Palet especialista de música i anglès i Jordi professor d’educació infantil i coordinador venen d’una escola que ha fet un gran salt en l’àmbit de les noves tecnologies. Els alumnes els motiva molt treballar amb ipads i noves tecnologies per fer coses diferents de les quals fan sempre. Aquest projecte el van començar l’any passat però fa 3 anys que hi ha PDI a totes les classes de la seva escola i primerament van començar amb l’1x1. Van pensar que calia anar més enllà de la PDI ja que allà només interactuava un i per això van introduir els ipads degut a una proposta dels pares. Els professors es van formar molt abans gràcies a l’assessorament d’un professor de Blanquerna. A cada mestre se li va donar un ipad i l’havien de treballar a casa per dominar-lo i poder-lo fer servir bé a l’escola, a les aules."

També us deixo tres links a pàgines amb recursos per les PDI:

-Genmagic

-ReportEducació

-Tiching

Propietats del Text

Descripció

Alhora d'escriure un text, necessitem complir unes normes perquè aquest sigui entenedor i actuï eficaçment com a missatge en la situació comunicativa. Si un text compleix aquestes normes, anomenades propietats textuals, és un text significatiu; si no les compleix es converteix en un no-text. Dintre les propietats textuals per una banda trobem les descriptives, que analitzen el funcionament de qualsevol aspecte lingüístic.

Dintre les pròpies descriptives hi ha una altre subdivisió entre coherència, adequació i cohesió. L'adequació és com adaptem el text al nostre interlocutor, a l'objectiu que volem aconseguir amb aquell missatge, al tema i a la situació. Així doncs, haurem de tenir en compte el registre -si és formal o informal, si parla de manera general o específica i la tipologia textual emprada- i el dialecte -si parlem davant un públic que tingui problemes alhora d'entendre determinats conceptes en el nostre dialecte, serà millor que fem ús de l'estàndar-. La coherència és com organitzem el text per transmetre el seu sentit, de manera que es seleccioni la informació rellevant. També s'hauran de seguir les regles lògiques de repetició, progressió, relació i no contradicció entre les diferents parts. Per últim, la cohesió és la propietat que uneix i relaciona les diferents parts del text i que permeten interpretar-lo amb eficàcia. Per una part, trobem les unions referencials, com les dixis, anàfores, catàfores, el·lipsis, sinònims, antònims, hiperònims, hipònims, metàfores i paràfrasis; i per altre, els connectors, ja siguin metatextuals (organitzen), espai-temporals o dialèctics (relacions lògiques).

Les propietats prescriptives, en canvi, es divideixen en la correcció -com el seguit de normes explicites d'ús en una comunitat lingüística- i en la variació -com la qualitat, expressivitat i estil del text en relació amb valors i actituds socials-.

Reflexió

Un text és, sempre, com hem dit en entrades anteriors (Llenguatge), una unitat complexa que és emesa amb una intenció en una situació concreta, però que no sempre arriba de la mateixa manera que es vol. Perquè pugui tenir un significat ple i ser autònom des del punt de vista lingüístic, s'ha de fer un bon ús del codi i el canal. És per això, que donem tanta importància a que tingui un sentit unitari, que s'aclari el context i que hi hagi una organització sintàctica. Si no estan clares les idees principals o no es diferencien de les secundàries, el text no pot ser comprès amb els mateixos matisos amb els que és emès. Però tot text hauria de funcionar al seu context, sense importar l'extensió, encara que sigui de només una única paraula. Així doncs, un cop més, remarquem la importància de seguir un petit grup de normes que fan que tots ens puguem entendre bé i hi hagi menys malentesos, com són les propietats textuals.

Ampliació

Per a que pugueu fixar-vos en les propietats textuals o treballar-les, us deixem amb un petit conte de Nadal, escrit el desembre de 2012 i inspirat en un conte popular:

El venedor d'encenedors

Em desperto arribant a la ciutat. Són les cinc de la tarda. El Sol es retira deixant un rastre daurat que contrasta amb el cel grisós poblat de núvols. Els semàfors i l’enllumenat públic es dissolen en el la humitat solidificada al vidre de la finestra. L’automòbil avança a través d’una de les vies principals del centre. Tot seria seré i tranquil, res canviaria i l’estabilitat de la ciutat seria perfecta, si no fos per aquell alè que ha canviat tota la concepció de la rutina tal i com ho fa l’arribada de la primavera. Milers de muntatges decoratius fets de lets i bombetes envaeixen aquí i allà tots els carrers. Al centre, les corrues i aglomeracions de gent que va en tots sentits -però amb una estratègia al darrere- no han canviat. Només han canviat la manera de vestir, el disseny de les bosses de compres que duen i l’estil dels cartells publicitaris que els envolten aquí i allà. Aparentment, és un desembre força semblant al que devia ésser fa deu anys. Ja he arribat al meu destí. L’ascensor em duu fins l’àtic. Trec les claus, obro la porta i entro. Tot està igual, tal i com ho vaig deixar. Deixo les coses en el mateix rebedor i m’assec a l’escriptori. No tinc res més a fer fins a la nit. Dec ser de les poques persones que encara utilitzen màquina d’escriure. Des de la finestra es pot distingir les personetes atrafegades anant d’un costat a l’altre sense un fi major que el de la seva pròpia insignificant vida. En els carrils centrals i laterals s’amunteguen els cotxes rere la pintura blanca sobre l’asfalt fosc, esperant a que un estel carmí mori i doni pas al verd esperança. Veure tanta negació i preocupació  -no pel que realment és preocupant, sinó falses preocupacions creades per la necessitat de tenir amb que preocupar-se i oblidar així les preocupacions reals-  alhora només em fan que recordar. Suposo que és hora de ferir amb taques de tinta la perfecció del full totalment en blanc que se’m presenta enfront els meus ulls; els quals també el fugen pensant en altres temes, més per mandra i desídia que no pas per temor.

            - No molt lluny d’aquí, en algun carreró d’aquesta mateixa ciutat, fa quasi bé un any, aparcava un cotxe del que sortien dues figures. Era tard, la Lluna començava a retirar-se deixant pas a l’arribada de l’Astre Rei. Decidides, s’encaminen cap a un embalum turbi i desendreçat. És un home, bé, el que en queda. És brut i desfigurat, el cos encara és tebi, però dins no hi batega res. Les dues figures ja no hi tenen res a fer, tot el que es pugui fer ja no entrava en el seu ofici ni jurisdicció.

            És la nit de Nadal. Els carrers són plens de cotxes i gent que va a sopar a casa d’algun conegut, amic o familiar. Alguns també hi van en transport públic. El Nadal no impedeix que en el metro segueixi havent-hi algú tocant i demanant. La música continua sonant als caps de la gent un cop baixen a les seves respectives parades, s’encaminen per passadissos cap a les sortides i pugen les escales que duen al carrer. A les escales un home assegut guarda el cap entre les seves mans destrossades. Al seu voltant, llargues cames passen ràpidament sense aturar-se; un caos continu que no influeix en el vaivé del tic-tac que ressona dins el seu crani. Ja és negre nit quan encara hi ha gent pels carrers, però no tanta com abans. El vell cerca entre les deixalles quelcom que el distregui durant una estona, però ni tan sols és capaç d’estar-s’hi l’estona suficient per trobar quelcom. Ja fa temps, no recorda quant, havia estat venent encenedors, però el fatigava molt, i la mandra i la pena van poder amb ell. Ara encara li’n quedava un, procurava no fer-lo servir gaire perquè no és gastés. De fet, casi bé no el fa servir. Però aquesta és potser una nit especial, si més no és Nadal. S’asseu recolzat en l’entrada tancada d’una tenda i fa anar el gas de l’encenedor. La flama que en surt no és diferent a la resta; sensual, calmada i atractiva. Aquesta escalfor li fa venir una imatge al cap. La d’aquella dona que sempre que el veia li’n comprava un encenedor amb un somriure a la cara. Al final ell ja se’n reia preguntant-li si després els revenia més cars. Ella li responia que fumava molt i que ja sabia que no era bo, però que almenys, fumant tant, es veia obligada a comprar-li encenedors. Ell sabia que, almenys en part, mentia, doncs, fins i tot, alguna vegada li havia donat almoina a canvi de res. Cada cop l’anà veient menys, i quan ho feia ja no duia el somriure encantador del principi, sinó un somriure dèbil i trist. Fins que ja no la veié més. Poc a poc, aquella imatge s’anà fent més present en la seva ment. Però, alhora, cada cop quedava menys gas i els seus ulls s’anaven tancant. Fins que va fer rodar la rodeta de l’encenedor per últim cop. Una gran flamarada més gran i viva que qualsevol anterior aparegué, alhora que els pulmons del vell expiraven de manera més potent que mai. Finalment la flama s’apagà i les parpelles de l’home es tancaren amb la imatge de la dona als ulls.

            És tard, la Lluna comença a retirar-se deixant pas a l’arribada de l’Astre Rei. Decidides, dues persones vestides d’uniforme surten d’un cotxe i s’encaminen cap a un embalum turbi i desendreçat. És un home, bé, el que en queda. És brut i desfigurat, el cos encara és tebi, però dins no hi batega res.

-Ja no hi ha res a fer.- diu una – Tot el que queda per fer ja no és cosa nostre ni entra en la nostra jurisdicció.-

Construint per aprendre

Constructivisme en línia

Descripció

Cap a la dècada dels 80, van començar a aparèixer programes destinats a l'aprenentatge des d'una òptica constructivista. -Entenem Constructivisme com aquella pedagogia on es creu que cada alumne fa el seu propi aprenentatge a partir d'experiències i el mestre li facilita les eines i l'acompanya.- Aquesta nova corrent basada en el Constructivisme, s'anomenava Construccionisme. Va ser desenvolupada per Papert i creu que a l'aprenentatge s'arriba a través de l'acció i l'experiència i no des de la transmissió. Un exemple de programa construccionista, en seria el llenguatge de programació Logo, Anys després d'aquests primers programes, l'MIT va crear el programa Scratch; destinat a que els nens creïn els seus propis projectes informàtics mitjançant un llenguatge de programació simple i còmode per a ells. Aquest permet, mitjançant unes ordres d'acció-reacció, crear animacions, jocs, etc. Scratch és un programa lliure i, a més, gràcies a la versió 2.0, en tenim accés a través del núvol. El seu nom prové de la tècnica scratching, ja que, com fan els DJs, aquest programa permet recombinar peces d'altres llocs de la manera que sigui desitjada.Com podem veure en la següent imatge, la programació d'Scratch és ben simple i funciona, com hem dit abans, a partir de moviments d'acció-reacció.

Reflexió

El lema d'Scratch és "Imagina, programa, comparteix". Això fa referència als passos a seguir quan es desenvolupa un projecte: Primer ens plantegem un objectiu que volem assolir, després desenvolupem la idea per arribar a fer real aquella proposta i, finalment, compartim amb el món el nostre procés i el resultat final. Així doncs, Scratch serveix per a relacionar-se i compartir amb la resta. Per a què es pugui comentar, etiquetar, agafar elements, inspirar-se, compartir projectes... És per tant, una comunitat on s'aprèn de manera individual i col·lectiva a la vegada, paradogicament. Scratch, doncs, és un llenguatge que pot servir per moltes coses, però, sobretot, per aprendre; com podem veure en aquest link sobre les habilitats que es desenvolupen.

Ampliació

Scratch va ser ideat per a nens, però cada cop en són més els adults que també ho fan servir. Per altra part també es comença a fer servir en escoles, cada cop més, ja que és una gran eina pel desenvolupament de la lògica, la creativitat, etc. Moltes vegades ens pot semblar un eina de difícil accés, però els mestres Frank Sabaté i Carlota Bujons de l'Escola Projecte de BCN ens demostren que no al portal Edu3.cat. De fet, en són cada vegada més les escoles de Catalunya que en fan servir com podem comprovar en aquest link. Nosaltres també ens hem proposat realitzar un projecte per a provar l'experiència i poder-ne parlar amb més coneixement. I aquí en teniu el resultat: Un partidet de futbol urbà entre Lionel Messi i Cristiano Ronaldo per a dos jugadors i un teclat (per moure al jugador del Madrid utilitzeu W,A,S i D i per moure al del Barcelona feu ús de les fletxes).

 

Llenguatge

Descripció

Qualsevol senyal que rebin els nostres sentits són útils per comunicar-se. Però, pels humans, el llenguatge és el codi més important que utilitzem per comunicar-nos. Per això és molt complex i esdevé molt més que un mitjà de comunicació. Hem de tenir en compte, que el llenguatge és una facultat implícita en tots els humans, ja que tothom es comunica per una llengua. Tot i això, pot ser diferent de manera quantitativa i qualitativa, pel que comporta una creativitat. El llenguatge ens permet definir l'entorn reduint-lo i ordenant-lo amb abstracció. Fins i tot, ens permet fer ús d'una parla desplaçada, que significa parlar de conceptes en la seva absència. Gràcies al llenguatge, flueix el pensament i podem tenir discursos més o menys abstractes. La memòria col·lectiva i l'individual depenen del llenguatge. També hem de tenir en compte que tot allò visual té la seva expressió en el llenguatge, però no al revés, ja que és el mitjà de comunicació més extens.

Tot i que ja hem comentat que és una facultat, el llenguatge ha de ser entès de la mateixa manera per emissor i receptor, per poder-se comunicar bé. Per això cal tenir un bon nivell de competències lingüístiques. Quan parlem de competències lingüístiques, parlem del grau de coneixença que tenim sobre el codi lingüístic que utilitzem per comunicar-nos i com el formulem i l'interpretem. Així doncs, podem dividir aquests processos entre els de formular i els d'interpretar, així com també dividim entre els que utilitzen un codi oral i els que utilitzen un codi escrit. D'aquesta manera, podem dividir les competències lingüístiques, en el nostre idioma -ja que no tots els idiomes fan servir les mateixes (per exemple, hi ha llengües que no usen el codi escrit)- ,en llegir (interpretar el codi escrit), escriure (formular el codi escrit), parlar (formular el codi oral) i escoltar (interpretar el codi oral).

Reflexió

En primer lloc volem destacar la importància que cobra el llenguatge a les nostres vides. Com hem dit abans, és molt complex i ens permet arribar a nivells d'abstracció molt alts que ens fan diferenciar-nos de la resta d'animals. El llenguatge és tan important a l'hora de pensar que és determinant en la mentalitat d'un individu. Està demostrat que la llengua emprada i les seves formes són determinants en el comportament dels que la parlen.

En segon lloc, hem de diferenciar la llengua oral de l'escrita. Ja que tenen moltes diferencies tant contextuals com textuals. Les principals diferències serien l'espontaneïtat i l'efímer de la primera envers l'elaboració i la durabilitat de la segona, la importància dels codis no verbals i el context extralingüístic en una i en l'altre no, així com la interacció i la importància de la fonètica en la que usa canal auditiu davant de la importància ortogràfica de la que utilitza el canal visual.

Ampliació

Quan donem tanta importància a les competències lingüístiques és perquè, si no les treballem bé, moltes vegades es produeixen malentesos desafortunats que provoquen situacions tenses i/o violentes quan no hi havia cap mena de maldat en el que l'emissor volia dir. Això es pot produir perquè l'emissor no ha sabut expressar-se correctament, perquè el receptor no ho ha sabut interpretar o perquè cap dels dos ha desenvolupat el seu paper correctament.

És per això, que escriure és una acció més difícil del que sembla. Ja que, com diria Isabel Solé, és un procés d'interacció. L'escriptor ha de conseguir posar-se en la pell del lector per poder expressar-se de tal manera que aquest entengui el que vol dir. I el lector ha de fer-se seu el text i adaptar-se a aquest. En el cas de la llengua oral, s'ha d'expressar el pensament de manera coherent, clara i amb correcció  i adequació a la situació. El receptor també ha de saber escoltar. Per això cal tenir un paper actiu i participatiu, saber quin és l'objectiu de l'orador i que demana de nosaltres (si només vol que l'escoltem o vol també que opinem, per exemple). Tot i això, comunicar-se de manera totalment transparent perquè l'interlocutor entengui a la perfecció i amb els mateixos matisos allò que li volem comunicar és gairebé impossible; fins i tot els millors comunicadors a vegades són malinterpretats.

Caçatalents de la xarxa

Content Curator o els Intermediaris

Descripció

Com tantes altres a comentar, Scoop.it és una eina en xarxa que pot esdevenir important alhora d'enviar i rebre informació. En aquest cas, es tracta d'un curador de continguts. Això significa que ens serveix per a seleccionar i comentar pàgines i compartir-ho amb aquells que ens segueixin. El funcionament és bastant simple. Nosaltres creem carpetes en les quals agruparem les diferents publicacions o post que compartim segons la temàtica o topic. Per trobar publicacions que ens interessin i vulguem compartir, aquesta eina ens permet subscriure'ns a les pàgines que ens interessin, mitjançant els codis RSS, i a topics d'altres usuaris i se'ns notificarà quan hi hagi noves publicacions. També podem introduir paraules clau en el seu cercador per a poder trobar notícies o articles del nostre interès. Bàsicament consisteix en cercar, filtrar, agrupar i compartir la informació que trobem rellevant de la xarxa. Veient-ho de manera esquemàtica, seria així:

 

Reflexió

En el nostre present, en l'actualitat, l'allau d'informació és brutal. Contínuament rebem informació nova per totes bandes i mai havíem tingut accés a tanta informació. Lamentablement, també hi ha molta informació que no ens interessa i que ens arriba de la mateixa manera fent que la informació realment rellevant quedi amagada. És el concepte anomenat toxiinformació: L'ésser humà mai havia tingut accés a tant, essent tant desconeixedor del que l'envolta. Mai havia estat tant acompanyat, alhora d'estar completament sol. Aquestes paradoxes són les que caracteritzen la societat en la que vivim. Per això, eines com Scoop.it que ens permeten seleccionar la informació rellevant són gairebé imprescindibles. D'aquesta manera podem seleccionar i mostrar la informació que realment volem en la profunditat d'un univers virtual.

Aplicació al món real

Ja hem vist per a què ens pot servir una eina com Scoop.it i la curació de continguts. I és que aquesta pot ser una gran arma en el món en el que vivim. Segons el nostre parer, tot i que tothom hauria de tenir prou esperit crític per a poder seleccionar informació, i més ara, algunes persones haurien de ser-ne expertes. Òbviament, la primera professió que ens ha de venir al cap és la de mestre. Un mestre ha de saber ser crític i saber quina informació és realment rellevant per a ell i els seus alumnes, però també ha d'ensenyar a aquests ha ser realment crítics. Ja que, com hem dit abans, l'esperit crític hauria de ser una competència amb molta transcendència alhora d'educar en la nostra societat. Altres professionals també han de saber ser curadors d'informació, com els periodistes o els polítics. Ser un bon curador d'informació és essencial per a una persona influent en la societat, sempre deixant que la resta també ho siguin.

La Descripció

Descripció:

Entenem la descripció com aquella tipologia textual en la que els textos evoquen, representen i situen objectes. Bàsicament, expliquen com és quelcom. Ens donen informació de les seves característiques a través d'adjectius, complements del nom, predicatius, adverbis i preposicions de lloc, figures retòriques... I acostumen a fer-ho amb registres estàndard o culte. Així doncs, en una descripció es començarà presentant l'ésser, objecte o persona a descriure. A continuació se'n comentaran les seves característiques -s'acostuma a fer de general a concret, de fora endins i de baix a dalt (si és un edifici), de dalt a baix (si és una persona) o de primer a últim pla (si és un paisatge, una foto o un quadre)-. Per acabar es relacionarà l'objecte amb el seu entorn. Una descripció, en general, pot ser més objectiva o més subjectiva (és gairebé impossible que sigui perfectament objectiva o perfectament subjectiva). Però, les descripcions es classifiquen en múltiples subtipus diferents: En el cas de descriure persones trobem la prosopografia (físic), etopeia (interior), retrat (suma de les dues anteriors) i caricatura (exageració). També trobem la topografia (paisatge), zoografia (animals), cronografia (època), etc. Per acabar, les funcions d'un text descriptiu solen ser referencials o poètiques.

Reflexió:

Com bé diu la Clara Quintana en el seu blog, és molt irònic començar descrivint el concepte de la descripció; és un concepte que va més enllà de la metalingüística. Però és que la descripció és una de les tipologies textuals més presents al nostre voltant. La trobem en novel·les, contes, postals, catàlegs, guies turístiques, diaris, suplements setmanals, reportatges... És per això que tenim moltíssimes paraules per a descriure, però també és cert que hi ha tantes coses al món per a descriure que sovint no trobem les paraules adequades per fer-ho. A més, quan pensem en descripció tots pensem en el mètode habitual de descriure que aprenem quan som petits. Però hi ha molts mètodes per a descriure i no sempre utilitzen el llenguatge narratiu. Es pot utilitzar la música -descrivint amb la lletra d'una cançó o simplement amb les sensacions que produeixen ritme, melodia i harmonia-, la imatge -com per exemple la poesia visual-, la lírica, els mitjans audiovisuals, etc.

Ampliació

Com hem dit, podem descriure algú de múltiples maneres. Nosaltres ens hem plantejat de provar una descripció a través de la imatge i una a través d'un fragment narratiu al·legòric sense utilitzar l'enumeració de característiques habitual que va acompanyat de fragments musicals. La imatge representa algú que és molt calmat i fa el paral·lelisme amb el mar quan està en calma. Però també ens adverteix, que, a l'igual que el mar, aquesta persona és molt discreta i amaga moltes coses i pot convertir-se en algú molt més temperamental com el mar tempestuós. A continuació podeu veure el resultat de les dues descripcions:

*(Per un major gaudiment de la narració, escolteu aquest peça mentre llegiu: http://www.youtube.com/watch?v=0gcu3GI3nA4)

Les Portes de la Ment

            Un passadís. No gaire ample, d’un metre i mig o dos. Llarg, aparentment infinit. Suficient llum per veure-hi, però, tot i això, força tènue. Un ambient càlid, amb parquet al terra i parets color beix. I una infinitat de portes s’estenen, davant nostre, a dreta i esquerra del passadís. Avancem lentament, sense pressa, marcant els nostres passos com si fos el ritme d’un jazz o una bossa nova, depenent de quina porta ens trobem davant nostre. Moltes d’aquestes portes estan tancades i no en tenim la clau. Impossible intentar forçar-les, quedarien encara més fora del nostre abast i cada cop seria més difícil aconseguir obrir-les. (...) Demanar la clau a algú que la tingués? No, millor que no; si ens descobrissin dintre amb la clau d’un altre, ens farien fora i posaríem en un compromís a qui ens l’ha deixada. És millor anar poc a poc. Entrem a les habitacions de les quals tinguem la clau i, potser, a través d’aquestes, amb tacte i enginy, aconseguirem noves claus. (...) Mira, sembla ser que aquesta porta està oberta; deu ser d’ús públic. (...) Ara entenc perquè hi té accés qualsevol persona; és una amb murs exteriors. Dóna directament a la façana. Observa-la. No té un disseny gaire complicat, amb floritures o múltiples colors. És més aviat simple. Amb uns certs tocs clàssics que recorden al Racionalisme. Però són evidents les moltes influències de vessant més moderna. Segueix clarament la premissa de cercar la bellesa en allò simple. I ho ha aconseguit, és agradable a la vista i convida bastant a entrar a l’edifici. (...) Continuem per aquí. (...) Vaja, sembla ser que hem anat a parar a la recepció de l’edifici. Ample, càlida, acollidora i receptiva. Però, sobretot, el que més en destaca és aquest toc de glamour i molta, molta elegància. No és gens ostentosa, però sembla com que tots els seus elements estan distribuïts amb un ordre i una precisió molt pensada i reflexionada. Cada cosa ha estat posada al lloc més perfecte que li corresponia. I, realment, encara que sigui el primer cop que hi entres, resulta molt familiar. (...) I, un altre cop, ens trobem al llarg passadís. Vine, et vull mostrar una de les meves habitacions preferides. No se si és gaire concorreguda, però, tinc la sensació que, almenys últimament, no hi entra ningú, llevat de mi. En veritat, només és una mena de pseudo-habitació. Com una anticipació del que ve després. La porta que hi trobaràs al fons deu portar a una habitació molt més gran, o al no-res. (...) Vine entra. Mira, és una mena de biblioteca. Podem veure desenes de llibres i obres plàstiques per les parets. I, a l’aire, es respira poesia. Metàfores, sinestèsies i antítesis volen d’una banda a l’altre de l’habitació suaument. Com fulles que cauen, però que mai toquen el terra. Ho fan d’una manera ordenada, encara que, en un primer moment, sembli que tot és caòtic. I, al sostre, tot d’engranatges impossibles roden sense parar, deixant anar la imaginació i desafiant, un cop més, la física. (...) Va, és hora que marxem. Altres persones volen visitar l’edifici i s’està fent tard.

(Encara no ha acabat la música del link? No us preocupeu,

escolteu-la una estona fins que us canseu i evadiu-vos)