Conclusions

"I en l'escena final..."

Seré breu -sempre que algú comença dient això, s'acostuma a allargar, irònicament-. Després d'aquests tres mesos d'entrades relacionades amb la Gestió de la Informació i les Tecnologies de la Informació i la Comunicació i la Comunicació Oral, Escrita i Digital, dediquem la nostre entrada número 14 a tancar aquesta primera porta que es va obrir amb l'entrada S'obre el teló. Tot i això, com ja vem advertir en aquesta, no és segur que això sigui un punt i final i, potser, l'ús d'aquest espai continuï. Perquè com va dir aquell: "Quan una porta es tanca, una altra s'obre". Tot i això, volem donar les gràcies a tots aquells que han fet possible aquest espai. I això també l'inclou a vostè, espectador, perquè sense públic ni interlocutor la veu es converteix en un eco buit que rebota per les parets de la infinitat del temps i el no-res. Així doncs, moltes gràcies. I per tancar el cercle, els deixem amb la mateixa peça que a la primera entrada. Doncs és capaç de començar quelcom, però també de concloure-ho, recordant-nos que la vida és com una roda que sempre gira endavant però, alhora, donant voltes sobre si mateixa -com ens dicta el tema artístic de la Roda de la Fortuna-. Així doncs, acabem aquesta entrada número 14 dient adéu a l'any 2013, però no hem de patir, perquè després vindrà el 2014.

x

Competències digitals

Descripció

Segons la UNESCO i la ISTE, els docents haurien de tenir uns mínims de competències en les TIC per a poder realitzar la seva feina de manera correcte. La següent presentació de diapositives ens en fa un resum:

 Reflexió

Com sabem, i com hem dit en moltes altres entrades anteriors, ens trobem en l'Era de la informació. Les tecnologies milloren dia a dia i cada cop avancen més ràpid. És per això, que un mestre no pot viure aïllat de la societat. Ha de ser capaç de conèixer tots els avenços i saber com fer-lo servir, sobretot si els seus alumnes ja han nascut amb aquests i els coneixen i fan servir.

Expressió oral

Descripció

Com ja vem dir en una entrada anterior d'aquest mateix blog (Llenguatge), l'expressió oral o parlar és una de les competències comunicatives en la nostre llengua. Tot i això, cada cop esdevé més important, i per això nosaltres creiem que se li ha de dedicar una entrada.

A partir del llibre "Com parlar bé en públic" (F. Puigpelat i M. Rubio, ed. Mina Barcelona 2007), hem extret 10 idees essencials de com fer una bona presentació oral. El llibre tracta els aspectes més important a tenir en compte alhora de parlar en públic i dóna un seguit de tècniques i recursos per a aconseguir-ho. Com ja hem dit, entre vàries persones vàrem comentar el llibre i vem senyalar els 10 punts que creiem més importants i que, més o menys, el podien resumir:

1. Organitzar les idees, fer el guió
2. Controlar i dissimular els nervis
3. S'ha de tenir en compte els quatre aspectes de la veu (volum, velocitat, articulació i actitud) i modificar-los segons la situació
4. Mantenir contacte visual amb el públic
5. Començar amb un somriure i tenir una actitud positiva
6. Fer que el públic participi, és a dir, fer-ho dinàmic
7. Adaptar-se a l'interès i actitud del públic
8. Actuar i improvisar amb naturalitat
9. Fer servir els mitjans audiovisuals com un suport
10. Fer servir frases curtes i senzilles per facilitar la comprensió del públic

Reflexió

La comunicació oral cada cop adquireix més importància. En qualsevol feina, cada dia s'exigeix més una bona habilitat d'expressió oral i de saber comunicar-se. Ja no només parlo de feines amb molta part d'expressió oral com la d'advocat, polític o mestre; sinó que ara també cobra importància, fins i tot, en feines que, en principi, no s'utilitza gaire l'expressió oral, com la de dissenyador, enginyer... Això es causa perquè en la nostra societat capitalista i amb la crisi que tenim actualment, saber vendre un producte o un projecte que s'ha ideat és essencial. En el món de l'art, per exemple, això es pot veure molt: Ens trobem casos d'artistes molt bons que no tenen cap mena de reconeixement perquè són persones molt introvertides que prefereixen expressar-se amb la seva obra que amb paraules i no solen vendre's gaire. I, per altra banda, ens trobem artistes que, potser, no són tant bons o són més sensacionalistes que suggerents, i que tenen una gran fama, gràcies a la seva gran habilitat per vendre's.

Tot i això, veiem que moltes persones no pugen prou preparades de les escoles en aquest tema. Si és cert que hi ha escoles on es treballa des de ben petits aquest tema i els nens són capaços de fer expressions orals amb moltíssima naturalitat. Però també trobem moltíssimes escoles al nostre estat on sembla que no se li doni tanta importància al tema i, quan els estudiant arriben a la universitat, es troben amb un repte que representa per ells un gran abisme. És per això, que les noves generacions de mestres han de ser molt conscients d'això i transmetre-ho als seus alumnes. És obvi que tot mestre ha de tenir una bona expressió oral, però ara li ha de donar més importància que mai.

Ampliació

Al món públic trobem moltíssims gran oradors que es comuniquen molt bé, complint el seu objectiu -també n'hi ha que són molt dolents-. Dels molts que se'n poden destacar, nosaltres hem triat al periodista Jordi Évole. Hem anat seguint-lo a través de les xarxes socials i hem desenvolupat un esquema amb Pearltrees -programa del qual parlem a l'entrada "Arbres portal" d'aquest mateix blog-. Aquest esquema el podeu trobar a la mateixa entrada "Arbres portal"

Per treballar l'expressió oral, hem estat fent diverses activitats durant el semestre. Entre d'altres, volem destacar la recitació d'un poema. En un cas concret, es va triar el poema "Figuren" del poeta català Albert Balasch, qui ha estat reconegut amb més d'un premi tant nacionals com internacionals per la seva obra. Us deixem aquí uns enllaços al seu blog, twitter i a una entrevista que li va fer Anna Maria Iglesia, després que presentés un curt a Berlí, basat en una de les seves obres. També us deixem aquí una recitació d'un poema del seu propi llibre "A la caça de l'home" (Ed. 62, 2009), que va fer al programa l'Hora del lector a TV3, i el propi poema "Figuren":

Figuren

Naveguem envoltats pel mateix fum
en una caixa tan estreta i fosca
que el riu -estret i fosc- i el seu perfum
ens converteixen en plom dins una closca.
El fum humit ens fa plorar com velles.
La caixa una campana de difunts:
som fills del drap estesos com titelles
mentre cantem i ens enlairem ben junts.
Perquè portem secrets als enfonsats,
de vides assecades per la por.
Servim als déus que jeuen amagats
en llits de sal i sorra de buidor. 

Arbres portal

Pearltrees, l'esquema que obre portes a altres pàgines web

Descripció

Pearltrees és una eina en línia que et permet crear relacions entre diferents enllaços web com si fos un esquema. Ara per ara només està en anglès. Així doncs ens permet reunir, relacionar i compartir qualsevol pàgina, a més d'afegir fotos i notes. A més, cada usuari pot crear diversos abres i un arbre pot estar editat per més d'una persona. Els arbres que fem, però, solen poder ser vistos de manera totalment pública.

Reflexió

De la mateixa manera que Scoop.it, el Pearltrees ens permet fer de curadors de continguts i ens porta a les conseqüències que tot això comporta (veure Caçatalents de la xarxa). Per altra part, Pearltrees es converteix en un suport de presentacions orals alternativa al Power Point d'Office, les presentacions de Google Drive o Prezi.

Ampliació

Com a exemple de presentació amb Pearltrees, nosaltres hem desenvolupat aquest arbre per donar suport a la nostra presentació sobre Jordi Évole i la seva bona comunicació:

Comunicació audiovisual

Descripció i reflexió

Per fer una entrada una mica diferent, us faré un petit resum del que diu Guillermo Orozco, cap del Departament d'Estudis de Comunicació Social a la Universitat de Guadalajara (Mèxic), a l'entrevista que se li va realitzar sobre l'alfabetització audiovisual:

"Si tots som audiència pel sol fet de ser-ho es pot suposar que ja hem adquirit les competències comunicatives necessàries? 

No es neix sapiguent ser audiència. Ser audiència és un aprenentatge de la vida. És cert que la imatge té codi molt universal. Però hi ha imatges que tenen detalls molt subtils que a primera vista no apreciem i que van directament al subconscient -com seria el cas dels plànols picats o contrapicats-. La realitat mai es transmet exacta, sinó que veiem només el què el càmera vol que veiem. Així doncs, cada medi té un codi que s'hauria d'aprendre.

Com s’hauria d’entendre l’educació en mitjans dins l’estructura escolar actual ? Quins aspectes caldria considerar? Quin paper li hauria de correspondre a l’escola, a la família, i als mitjans de comunicació? 

Tot depèn del lloc, del moment i de l'educador. Els principals són la família, l'escola i els mitjans de comunicació. La relació dels fills amb les pantalles depèn de la família i l'escola. En famílies amb poca relació entre pares i fills, es dóna que els fills veuen més la televisió per escapisme. Però l'escola i la família s'han de coordinar per educar de manera coherent. I, per la seva part, els mitjans de comunicació haurien de ser conscients de la seva responsabilitat educativa. Encara que ells no vulguin educar, ho fan de manera més o menys directa i han de responsabilitzar-se.

Creu que l’educació en mitjans pot contribuir en els processos d’innovació educativa? 

A les escoles s'hauria de tenir present la perspectiva pedagògica que donen les televisions i els ordinadors a l'aula. Sempre s'ha tractat la imatge com un complement i no com a quelcom important. No és el mateix aprendre a través d'un text que d'una imatge, ja que són llenguatges diferents. És per això, que a les aules, no s'acostuma a aprofitar les noves tecnologies tant com es podria.

Com es pot integrar l’educació en mitjans en un estructura escolar tant tradicional? Que caldria canviar per fer-ho possible? 

 

S'haurien de desenvolupar unes competències mínimes a l'escola; sobretot l'alfabetització digitals i audiovisuals. És tot un nou camp on conflueixen moltes professions diferents. Les noves generacions s'adapten millor i tenen una ment més oberta a nous canals, però això no vol dir que no hagin de fer un procés educatiu."

Com diu el Dr. Orozco, les imatges moltes vegades transmeten molt més que el que veiem a primera vista. Per això hem de saber ser crítics, analitzar la imatge i veure quina intenció hi ha al darrere. Ja que una imatge és una selecció molt complexa de la realitat i s'han de tenir en compte l'enquadrament, la profunditat de camp, la perspectiva, el color, la llum... A més, aquestes facultats les hem de saber transmetre als nostres alumnes. Per altra part, hem de tenir en compte el poder que pot arribar atenir una imatge i la utilitat que ens pot donar a l'hora d'educar. A la cultura popular sempre hem trobat aquella frase de "Una imatge val més que mil paraules", però a l'hora de posar-la en pràctica a l'educació, sembla que no li donem tanta importància.

Ampliació

El món de la publicitat en sap molt del gran potencial de la imatge i els mitjans audiovisuals. És per això que alguns anuncis, a vegades, es poden arribar a considerar autèntiques obres d'art en el camp de la persuasió. Tot i això, també hi ha anuncis que aconsegueixen estar en boca de tots, precisament, per no ser tan bons. Aquí us deixem un parell d'exemples que han aconseguit estar en boca de tots en el seu moment, però per dos raons totalment oposades:

L'anunci tant estiuenc es va fer famós perquè era molt innovador, els paisatges i els colors eren mediterranis, la música molt fresca i l'argument romàntic però sense arribar a ser idíl·lic. En canvi, l'anunci de la Loteria, segurament volia transmetre el famós esperit nadalenc; però és massa embafador i surrealista i la cançó i la manera com han captat als intèrprets el fan encara més ridícul pels espectadors. Irònicament, els dos anuncis arriben al mateix objectiu (que tothom en parli) per dues vies totalment oposades: Maquiavel ho trobaria molt lícit...

Per últim, també us volem mostrar una presentació de Prezi que vem fer per a recolzar una presentació sobre el missatge dels diferents estils de la música en català. Tot i que en un principi pot semblar només un suport, va convertir-se en la base de la presentació, ja que, gràcies als mitjans audiovisuals, vem poder explicar amb molta més claredat l'estètica i la música dels diferents estils.

Adéu al guix i l'esborrador

De les PD a les PDI :De poder veure a poder interactuar

Descripció

Tant les Pissarres Digitals com les Pissarres Digitals Interactives consisteixen en un ordenador connectat a un projector que mostra en una superfície allò que es pot veure des de la pantalla de l'ordinador. La diferència entre ambdues és simplement, que, en la PDI, la superfície de projecció és sensible i es pot controlar l'ordinador només estimulant la superfície -a vegades, es necessita un bolígraf especial i, a vegades, funciona amb el dit-, gràcies a la tecnologia d'inducció electro-magnètica, els infrarrojos, la resistiva o l'òptica. En cas que aquesta es pugui traslladar amb facilitat i es pugui utilitzar des de qualsevol lloc, parlem d'una PDIP (Pissarra Digital Interactiva Portàtil). (Més informació a Wikipedia)

Reflexió

És un fet que les PDI ja fa un temps que s'han começar a introduïr al sistema educatiu de l'Estat Espanyol. Aquestes permeten que alumnes i mestres interactuiïn d'una nova manera. La PDI és molt més que una pissarra tradicional en digital; no només s'hi pot escriure, sinó que podem explorar tot el món virtual que trobem en un ordinador i a la xarxa, fent que tota l'aula entri en aquest o aquest entri a l'aula. A més, permeten que les escoles s'actualitzin i siguin més properes a la realitat virtual del present. Gràcies a les PDI, l'alumne pot tornar a ser un agent actiu que faci ús de la pissarra i aquesta torna a ser una eina i no només un suport, com en les PD. Les PDI, també permeten una més fàcil comprensió de molts conceptes, sobretot abstractes, gràcies a l'ampli vànol de recursos digitals que ens ofereixen. Per altre part, sempre es pot tornar a una classe anterior i visualitzar com es va explicar o estudiar a partir de la PDI.

Tot i els múltiples beneficis que ens aporten, no hem de deixar que les PDI es converteixin en el centre protagonista de l'aula o que totes les classes en depenguin, ja que en són una eina més. Moltes vegades, s'utilitza l'argument que les PDI reclamen millor l'atenció dels alumnes que les pissarres tradicionals. Però si ho pensem bé, aquest fet es produeix quan els nens estan acostumats a la rutina de les segones i de sobte es troben un nou element innovador o al que no estan acostumats; però quan, en un futur, les PDI passin a formar part de la mateixa rutina, reclamaran igual l'atenció. A més, les pissarres tradicionals també tenen ventatges que no trobem a les eines digitals; com, per exemple, el tacte i la relació amb quelcom tangible i natural, la fomentació de la imaginació, la pràctica d'ortografia i cal·ligrafia, etc. I per això, no hem de deixar que les PDI substitueixin les pissarres tradicionals, sinó que siguin una eina més coexistents.

Ampliació

El 15 de novembre de 2013, el ponent Miquel Amor i els mestres Jordi Bigas i Marta Palet de l'escola Mare de Déu de la Mercè de Sant Feliu de Llobregat van realitzar una conferència sobre les PDI a la Facultat d'Educació de Blanquerna. Us deixo aquí els apunts que va prendre M.D. (autora del blog Aprendre a Aprendre) a la conferència:

"Les PDI fa poc que ha entrat a les aules encara que l’escola sempre ha tingut tecnologia (els llibres, els quaderns, els bolígrafs,... )aquesta tecnologia però no ha desaparegut mai encara que s’ha actualitzat.  Des de fa uns anys els ordinadors van aparèixer el nostre món i les escoles els han anat incorporant a poc a poc a les aules. La tecnologia vol solucionar o fer alguna millora a on s’incorpora. Pel que fa a l’aula es treballa el tractament de la informació per elaborar un producte i per això podríem fer servir la PDI. La tecnologia moltes vegades s’anomena amb tecnologies antigues i això fa que no s’entenguin. Moltes vegades el nen es confon i no sap ben bé que ha de fer.  Amb la PDI passa el mateix. Ha agafat el nom d’una antiga tecnologia que sempre ha estat present, una pissarra.  La PDI ja no és una pedra on escrivim amb un guix, és molt més que això.  La PDI ens permet obrir i visita el món i que aquest entri a la nostre aula.La interacció de les PDI no sempre és bona, ja que com diu el nom és interactiva però la interacció no sempre afavoreix en l’aprenentatge ja que no tots interactuen. Moltes vegades només interactua el professor.La Marta Palet especialista de música i anglès i Jordi professor d’educació infantil i coordinador venen d’una escola que ha fet un gran salt en l’àmbit de les noves tecnologies. Els alumnes els motiva molt treballar amb ipads i noves tecnologies per fer coses diferents de les quals fan sempre. Aquest projecte el van començar l’any passat però fa 3 anys que hi ha PDI a totes les classes de la seva escola i primerament van començar amb l’1x1. Van pensar que calia anar més enllà de la PDI ja que allà només interactuava un i per això van introduir els ipads degut a una proposta dels pares. Els professors es van formar molt abans gràcies a l’assessorament d’un professor de Blanquerna. A cada mestre se li va donar un ipad i l’havien de treballar a casa per dominar-lo i poder-lo fer servir bé a l’escola, a les aules."

També us deixo tres links a pàgines amb recursos per les PDI:

-Genmagic

-ReportEducació

-Tiching

Propietats del Text

Descripció

Alhora d'escriure un text, necessitem complir unes normes perquè aquest sigui entenedor i actuï eficaçment com a missatge en la situació comunicativa. Si un text compleix aquestes normes, anomenades propietats textuals, és un text significatiu; si no les compleix es converteix en un no-text. Dintre les propietats textuals per una banda trobem les descriptives, que analitzen el funcionament de qualsevol aspecte lingüístic.

Dintre les pròpies descriptives hi ha una altre subdivisió entre coherència, adequació i cohesió. L'adequació és com adaptem el text al nostre interlocutor, a l'objectiu que volem aconseguir amb aquell missatge, al tema i a la situació. Així doncs, haurem de tenir en compte el registre -si és formal o informal, si parla de manera general o específica i la tipologia textual emprada- i el dialecte -si parlem davant un públic que tingui problemes alhora d'entendre determinats conceptes en el nostre dialecte, serà millor que fem ús de l'estàndar-. La coherència és com organitzem el text per transmetre el seu sentit, de manera que es seleccioni la informació rellevant. També s'hauran de seguir les regles lògiques de repetició, progressió, relació i no contradicció entre les diferents parts. Per últim, la cohesió és la propietat que uneix i relaciona les diferents parts del text i que permeten interpretar-lo amb eficàcia. Per una part, trobem les unions referencials, com les dixis, anàfores, catàfores, el·lipsis, sinònims, antònims, hiperònims, hipònims, metàfores i paràfrasis; i per altre, els connectors, ja siguin metatextuals (organitzen), espai-temporals o dialèctics (relacions lògiques).

Les propietats prescriptives, en canvi, es divideixen en la correcció -com el seguit de normes explicites d'ús en una comunitat lingüística- i en la variació -com la qualitat, expressivitat i estil del text en relació amb valors i actituds socials-.

Reflexió

Un text és, sempre, com hem dit en entrades anteriors (Llenguatge), una unitat complexa que és emesa amb una intenció en una situació concreta, però que no sempre arriba de la mateixa manera que es vol. Perquè pugui tenir un significat ple i ser autònom des del punt de vista lingüístic, s'ha de fer un bon ús del codi i el canal. És per això, que donem tanta importància a que tingui un sentit unitari, que s'aclari el context i que hi hagi una organització sintàctica. Si no estan clares les idees principals o no es diferencien de les secundàries, el text no pot ser comprès amb els mateixos matisos amb els que és emès. Però tot text hauria de funcionar al seu context, sense importar l'extensió, encara que sigui de només una única paraula. Així doncs, un cop més, remarquem la importància de seguir un petit grup de normes que fan que tots ens puguem entendre bé i hi hagi menys malentesos, com són les propietats textuals.

Ampliació

Per a que pugueu fixar-vos en les propietats textuals o treballar-les, us deixem amb un petit conte de Nadal, escrit el desembre de 2012 i inspirat en un conte popular:

El venedor d'encenedors

Em desperto arribant a la ciutat. Són les cinc de la tarda. El Sol es retira deixant un rastre daurat que contrasta amb el cel grisós poblat de núvols. Els semàfors i l’enllumenat públic es dissolen en el la humitat solidificada al vidre de la finestra. L’automòbil avança a través d’una de les vies principals del centre. Tot seria seré i tranquil, res canviaria i l’estabilitat de la ciutat seria perfecta, si no fos per aquell alè que ha canviat tota la concepció de la rutina tal i com ho fa l’arribada de la primavera. Milers de muntatges decoratius fets de lets i bombetes envaeixen aquí i allà tots els carrers. Al centre, les corrues i aglomeracions de gent que va en tots sentits -però amb una estratègia al darrere- no han canviat. Només han canviat la manera de vestir, el disseny de les bosses de compres que duen i l’estil dels cartells publicitaris que els envolten aquí i allà. Aparentment, és un desembre força semblant al que devia ésser fa deu anys. Ja he arribat al meu destí. L’ascensor em duu fins l’àtic. Trec les claus, obro la porta i entro. Tot està igual, tal i com ho vaig deixar. Deixo les coses en el mateix rebedor i m’assec a l’escriptori. No tinc res més a fer fins a la nit. Dec ser de les poques persones que encara utilitzen màquina d’escriure. Des de la finestra es pot distingir les personetes atrafegades anant d’un costat a l’altre sense un fi major que el de la seva pròpia insignificant vida. En els carrils centrals i laterals s’amunteguen els cotxes rere la pintura blanca sobre l’asfalt fosc, esperant a que un estel carmí mori i doni pas al verd esperança. Veure tanta negació i preocupació  -no pel que realment és preocupant, sinó falses preocupacions creades per la necessitat de tenir amb que preocupar-se i oblidar així les preocupacions reals-  alhora només em fan que recordar. Suposo que és hora de ferir amb taques de tinta la perfecció del full totalment en blanc que se’m presenta enfront els meus ulls; els quals també el fugen pensant en altres temes, més per mandra i desídia que no pas per temor.

            - No molt lluny d’aquí, en algun carreró d’aquesta mateixa ciutat, fa quasi bé un any, aparcava un cotxe del que sortien dues figures. Era tard, la Lluna començava a retirar-se deixant pas a l’arribada de l’Astre Rei. Decidides, s’encaminen cap a un embalum turbi i desendreçat. És un home, bé, el que en queda. És brut i desfigurat, el cos encara és tebi, però dins no hi batega res. Les dues figures ja no hi tenen res a fer, tot el que es pugui fer ja no entrava en el seu ofici ni jurisdicció.

            És la nit de Nadal. Els carrers són plens de cotxes i gent que va a sopar a casa d’algun conegut, amic o familiar. Alguns també hi van en transport públic. El Nadal no impedeix que en el metro segueixi havent-hi algú tocant i demanant. La música continua sonant als caps de la gent un cop baixen a les seves respectives parades, s’encaminen per passadissos cap a les sortides i pugen les escales que duen al carrer. A les escales un home assegut guarda el cap entre les seves mans destrossades. Al seu voltant, llargues cames passen ràpidament sense aturar-se; un caos continu que no influeix en el vaivé del tic-tac que ressona dins el seu crani. Ja és negre nit quan encara hi ha gent pels carrers, però no tanta com abans. El vell cerca entre les deixalles quelcom que el distregui durant una estona, però ni tan sols és capaç d’estar-s’hi l’estona suficient per trobar quelcom. Ja fa temps, no recorda quant, havia estat venent encenedors, però el fatigava molt, i la mandra i la pena van poder amb ell. Ara encara li’n quedava un, procurava no fer-lo servir gaire perquè no és gastés. De fet, casi bé no el fa servir. Però aquesta és potser una nit especial, si més no és Nadal. S’asseu recolzat en l’entrada tancada d’una tenda i fa anar el gas de l’encenedor. La flama que en surt no és diferent a la resta; sensual, calmada i atractiva. Aquesta escalfor li fa venir una imatge al cap. La d’aquella dona que sempre que el veia li’n comprava un encenedor amb un somriure a la cara. Al final ell ja se’n reia preguntant-li si després els revenia més cars. Ella li responia que fumava molt i que ja sabia que no era bo, però que almenys, fumant tant, es veia obligada a comprar-li encenedors. Ell sabia que, almenys en part, mentia, doncs, fins i tot, alguna vegada li havia donat almoina a canvi de res. Cada cop l’anà veient menys, i quan ho feia ja no duia el somriure encantador del principi, sinó un somriure dèbil i trist. Fins que ja no la veié més. Poc a poc, aquella imatge s’anà fent més present en la seva ment. Però, alhora, cada cop quedava menys gas i els seus ulls s’anaven tancant. Fins que va fer rodar la rodeta de l’encenedor per últim cop. Una gran flamarada més gran i viva que qualsevol anterior aparegué, alhora que els pulmons del vell expiraven de manera més potent que mai. Finalment la flama s’apagà i les parpelles de l’home es tancaren amb la imatge de la dona als ulls.

            És tard, la Lluna comença a retirar-se deixant pas a l’arribada de l’Astre Rei. Decidides, dues persones vestides d’uniforme surten d’un cotxe i s’encaminen cap a un embalum turbi i desendreçat. És un home, bé, el que en queda. És brut i desfigurat, el cos encara és tebi, però dins no hi batega res.

-Ja no hi ha res a fer.- diu una – Tot el que queda per fer ja no és cosa nostre ni entra en la nostra jurisdicció.-