Propietats del Text

Descripció

Alhora d'escriure un text, necessitem complir unes normes perquè aquest sigui entenedor i actuï eficaçment com a missatge en la situació comunicativa. Si un text compleix aquestes normes, anomenades propietats textuals, és un text significatiu; si no les compleix es converteix en un no-text. Dintre les propietats textuals per una banda trobem les descriptives, que analitzen el funcionament de qualsevol aspecte lingüístic.

Dintre les pròpies descriptives hi ha una altre subdivisió entre coherència, adequació i cohesió. L'adequació és com adaptem el text al nostre interlocutor, a l'objectiu que volem aconseguir amb aquell missatge, al tema i a la situació. Així doncs, haurem de tenir en compte el registre -si és formal o informal, si parla de manera general o específica i la tipologia textual emprada- i el dialecte -si parlem davant un públic que tingui problemes alhora d'entendre determinats conceptes en el nostre dialecte, serà millor que fem ús de l'estàndar-. La coherència és com organitzem el text per transmetre el seu sentit, de manera que es seleccioni la informació rellevant. També s'hauran de seguir les regles lògiques de repetició, progressió, relació i no contradicció entre les diferents parts. Per últim, la cohesió és la propietat que uneix i relaciona les diferents parts del text i que permeten interpretar-lo amb eficàcia. Per una part, trobem les unions referencials, com les dixis, anàfores, catàfores, el·lipsis, sinònims, antònims, hiperònims, hipònims, metàfores i paràfrasis; i per altre, els connectors, ja siguin metatextuals (organitzen), espai-temporals o dialèctics (relacions lògiques).

Les propietats prescriptives, en canvi, es divideixen en la correcció -com el seguit de normes explicites d'ús en una comunitat lingüística- i en la variació -com la qualitat, expressivitat i estil del text en relació amb valors i actituds socials-.

Reflexió

Un text és, sempre, com hem dit en entrades anteriors (Llenguatge), una unitat complexa que és emesa amb una intenció en una situació concreta, però que no sempre arriba de la mateixa manera que es vol. Perquè pugui tenir un significat ple i ser autònom des del punt de vista lingüístic, s'ha de fer un bon ús del codi i el canal. És per això, que donem tanta importància a que tingui un sentit unitari, que s'aclari el context i que hi hagi una organització sintàctica. Si no estan clares les idees principals o no es diferencien de les secundàries, el text no pot ser comprès amb els mateixos matisos amb els que és emès. Però tot text hauria de funcionar al seu context, sense importar l'extensió, encara que sigui de només una única paraula. Així doncs, un cop més, remarquem la importància de seguir un petit grup de normes que fan que tots ens puguem entendre bé i hi hagi menys malentesos, com són les propietats textuals.

Ampliació

Per a que pugueu fixar-vos en les propietats textuals o treballar-les, us deixem amb un petit conte de Nadal, escrit el desembre de 2012 i inspirat en un conte popular:

El venedor d'encenedors

Em desperto arribant a la ciutat. Són les cinc de la tarda. El Sol es retira deixant un rastre daurat que contrasta amb el cel grisós poblat de núvols. Els semàfors i l’enllumenat públic es dissolen en el la humitat solidificada al vidre de la finestra. L’automòbil avança a través d’una de les vies principals del centre. Tot seria seré i tranquil, res canviaria i l’estabilitat de la ciutat seria perfecta, si no fos per aquell alè que ha canviat tota la concepció de la rutina tal i com ho fa l’arribada de la primavera. Milers de muntatges decoratius fets de lets i bombetes envaeixen aquí i allà tots els carrers. Al centre, les corrues i aglomeracions de gent que va en tots sentits -però amb una estratègia al darrere- no han canviat. Només han canviat la manera de vestir, el disseny de les bosses de compres que duen i l’estil dels cartells publicitaris que els envolten aquí i allà. Aparentment, és un desembre força semblant al que devia ésser fa deu anys. Ja he arribat al meu destí. L’ascensor em duu fins l’àtic. Trec les claus, obro la porta i entro. Tot està igual, tal i com ho vaig deixar. Deixo les coses en el mateix rebedor i m’assec a l’escriptori. No tinc res més a fer fins a la nit. Dec ser de les poques persones que encara utilitzen màquina d’escriure. Des de la finestra es pot distingir les personetes atrafegades anant d’un costat a l’altre sense un fi major que el de la seva pròpia insignificant vida. En els carrils centrals i laterals s’amunteguen els cotxes rere la pintura blanca sobre l’asfalt fosc, esperant a que un estel carmí mori i doni pas al verd esperança. Veure tanta negació i preocupació  -no pel que realment és preocupant, sinó falses preocupacions creades per la necessitat de tenir amb que preocupar-se i oblidar així les preocupacions reals-  alhora només em fan que recordar. Suposo que és hora de ferir amb taques de tinta la perfecció del full totalment en blanc que se’m presenta enfront els meus ulls; els quals també el fugen pensant en altres temes, més per mandra i desídia que no pas per temor.

            - No molt lluny d’aquí, en algun carreró d’aquesta mateixa ciutat, fa quasi bé un any, aparcava un cotxe del que sortien dues figures. Era tard, la Lluna començava a retirar-se deixant pas a l’arribada de l’Astre Rei. Decidides, s’encaminen cap a un embalum turbi i desendreçat. És un home, bé, el que en queda. És brut i desfigurat, el cos encara és tebi, però dins no hi batega res. Les dues figures ja no hi tenen res a fer, tot el que es pugui fer ja no entrava en el seu ofici ni jurisdicció.

            És la nit de Nadal. Els carrers són plens de cotxes i gent que va a sopar a casa d’algun conegut, amic o familiar. Alguns també hi van en transport públic. El Nadal no impedeix que en el metro segueixi havent-hi algú tocant i demanant. La música continua sonant als caps de la gent un cop baixen a les seves respectives parades, s’encaminen per passadissos cap a les sortides i pugen les escales que duen al carrer. A les escales un home assegut guarda el cap entre les seves mans destrossades. Al seu voltant, llargues cames passen ràpidament sense aturar-se; un caos continu que no influeix en el vaivé del tic-tac que ressona dins el seu crani. Ja és negre nit quan encara hi ha gent pels carrers, però no tanta com abans. El vell cerca entre les deixalles quelcom que el distregui durant una estona, però ni tan sols és capaç d’estar-s’hi l’estona suficient per trobar quelcom. Ja fa temps, no recorda quant, havia estat venent encenedors, però el fatigava molt, i la mandra i la pena van poder amb ell. Ara encara li’n quedava un, procurava no fer-lo servir gaire perquè no és gastés. De fet, casi bé no el fa servir. Però aquesta és potser una nit especial, si més no és Nadal. S’asseu recolzat en l’entrada tancada d’una tenda i fa anar el gas de l’encenedor. La flama que en surt no és diferent a la resta; sensual, calmada i atractiva. Aquesta escalfor li fa venir una imatge al cap. La d’aquella dona que sempre que el veia li’n comprava un encenedor amb un somriure a la cara. Al final ell ja se’n reia preguntant-li si després els revenia més cars. Ella li responia que fumava molt i que ja sabia que no era bo, però que almenys, fumant tant, es veia obligada a comprar-li encenedors. Ell sabia que, almenys en part, mentia, doncs, fins i tot, alguna vegada li havia donat almoina a canvi de res. Cada cop l’anà veient menys, i quan ho feia ja no duia el somriure encantador del principi, sinó un somriure dèbil i trist. Fins que ja no la veié més. Poc a poc, aquella imatge s’anà fent més present en la seva ment. Però, alhora, cada cop quedava menys gas i els seus ulls s’anaven tancant. Fins que va fer rodar la rodeta de l’encenedor per últim cop. Una gran flamarada més gran i viva que qualsevol anterior aparegué, alhora que els pulmons del vell expiraven de manera més potent que mai. Finalment la flama s’apagà i les parpelles de l’home es tancaren amb la imatge de la dona als ulls.

            És tard, la Lluna comença a retirar-se deixant pas a l’arribada de l’Astre Rei. Decidides, dues persones vestides d’uniforme surten d’un cotxe i s’encaminen cap a un embalum turbi i desendreçat. És un home, bé, el que en queda. És brut i desfigurat, el cos encara és tebi, però dins no hi batega res.

-Ja no hi ha res a fer.- diu una – Tot el que queda per fer ja no és cosa nostre ni entra en la nostra jurisdicció.-