Descripció:
Entenem la descripció com aquella tipologia textual en la que els textos evoquen, representen i situen objectes. Bàsicament, expliquen com és quelcom. Ens donen informació de les seves característiques a través d'adjectius, complements del nom, predicatius, adverbis i preposicions de lloc, figures retòriques... I acostumen a fer-ho amb registres estàndard o culte. Així doncs, en una descripció es començarà presentant l'ésser, objecte o persona a descriure. A continuació se'n comentaran les seves característiques -s'acostuma a fer de general a concret, de fora endins i de baix a dalt (si és un edifici), de dalt a baix (si és una persona) o de primer a últim pla (si és un paisatge, una foto o un quadre)-. Per acabar es relacionarà l'objecte amb el seu entorn. Una descripció, en general, pot ser més objectiva o més subjectiva (és gairebé impossible que sigui perfectament objectiva o perfectament subjectiva). Però, les descripcions es classifiquen en múltiples subtipus diferents: En el cas de descriure persones trobem la prosopografia (físic), etopeia (interior), retrat (suma de les dues anteriors) i caricatura (exageració). També trobem la topografia (paisatge), zoografia (animals), cronografia (època), etc. Per acabar, les funcions d'un text descriptiu solen ser referencials o poètiques.
Reflexió:
Com bé diu la Clara Quintana en el seu
blog, és molt irònic començar descrivint el concepte de la descripció; és un concepte que va més enllà de la metalingüística. Però és que la descripció és una de les tipologies textuals més presents al nostre voltant. La trobem en novel·les, contes, postals, catàlegs, guies turístiques, diaris, suplements setmanals, reportatges... És per això que tenim moltíssimes paraules per a descriure, però també és cert que hi ha tantes coses al món per a descriure que sovint no trobem les paraules adequades per fer-ho. A més, quan pensem en descripció tots pensem en el mètode habitual de descriure que aprenem quan som petits. Però hi ha molts mètodes per a descriure i no sempre utilitzen el llenguatge narratiu. Es pot utilitzar la música -descrivint
amb la lletra d'una cançó o simplement amb les
sensacions que produeixen ritme, melodia i harmonia-, la imatge -com per exemple la
poesia visual-, la
lírica, els
mitjans audiovisuals, etc.
Ampliació
Com hem dit, podem descriure algú de múltiples maneres. Nosaltres ens hem plantejat de provar una descripció a través de la imatge i una a través d'un fragment narratiu al·legòric sense utilitzar l'enumeració de característiques habitual que va acompanyat de fragments musicals. La imatge representa algú que és molt calmat i fa el paral·lelisme amb el mar quan està en calma. Però també ens adverteix, que, a l'igual que el mar, aquesta persona és molt discreta i amaga moltes coses i pot convertir-se en algú molt més temperamental com el mar tempestuós. A continuació podeu veure el resultat de les dues descripcions:
Les Portes de la
Ment
Un passadís. No
gaire ample, d’un metre i mig o dos. Llarg, aparentment infinit. Suficient llum
per veure-hi, però, tot i això, força tènue. Un ambient càlid, amb parquet al
terra i parets color beix. I una infinitat de portes s’estenen, davant nostre,
a dreta i esquerra del passadís. Avancem lentament, sense pressa, marcant els
nostres passos com si fos el ritme d’un jazz o una bossa nova, depenent de
quina porta ens trobem davant nostre. Moltes d’aquestes portes estan tancades i
no en tenim la clau. Impossible intentar forçar-les, quedarien encara més fora
del nostre abast i cada cop seria més difícil aconseguir obrir-les. (...) Demanar
la clau a algú que la tingués? No, millor que no; si ens descobrissin dintre
amb la clau d’un altre, ens farien fora i posaríem en un compromís a qui ens
l’ha deixada. És millor anar poc a poc. Entrem a les habitacions de les quals
tinguem la clau i, potser, a través d’aquestes, amb tacte i enginy,
aconseguirem noves claus. (...) Mira, sembla ser que aquesta porta està oberta;
deu ser d’ús públic. (...) Ara entenc perquè hi té accés qualsevol persona; és
una amb murs exteriors. Dóna directament a la façana. Observa-la. No té un
disseny gaire complicat, amb floritures o múltiples colors. És més aviat simple.
Amb uns certs tocs clàssics que recorden al Racionalisme. Però són evidents les
moltes influències de vessant més moderna. Segueix clarament la premissa de
cercar la bellesa en allò simple. I ho ha aconseguit, és agradable a la vista i
convida bastant a entrar a l’edifici. (...) Continuem per aquí. (...) Vaja,
sembla ser que hem anat a parar a la recepció de l’edifici. Ample, càlida,
acollidora i receptiva. Però, sobretot, el que més en destaca és aquest toc de glamour i molta, molta elegància. No és gens
ostentosa, però sembla com que tots els seus elements estan distribuïts amb un
ordre i una precisió molt pensada i reflexionada. Cada cosa ha estat posada al
lloc més perfecte que li corresponia. I, realment, encara que sigui el primer
cop que hi entres, resulta molt familiar. (...) I, un altre cop, ens trobem al
llarg passadís. Vine, et vull mostrar una de les meves habitacions preferides.
No se si és gaire concorreguda, però, tinc la sensació que, almenys últimament,
no hi entra ningú, llevat de mi. En veritat, només és una mena de pseudo-habitació.
Com una anticipació del que ve després. La porta que hi trobaràs al fons deu
portar a una habitació molt més gran, o al no-res. (...) Vine entra. Mira, és
una mena de biblioteca. Podem veure desenes de llibres i obres plàstiques per
les parets. I, a l’aire, es respira poesia. Metàfores, sinestèsies i antítesis
volen d’una banda a l’altre de l’habitació suaument. Com fulles que cauen, però
que mai toquen el terra. Ho fan d’una manera ordenada, encara que, en un primer
moment, sembli que tot és caòtic. I, al sostre, tot d’engranatges impossibles
roden sense parar, deixant anar la imaginació i desafiant, un cop més, la
física. (...) Va, és hora que marxem. Altres persones volen visitar l’edifici i
s’està fent tard.
(Encara no ha acabat la música del link? No us preocupeu,
escolteu-la una estona fins que us canseu i evadiu-vos)
